L'estudi sistemàtic i científic de la iconografia del rei Jaume I el Conqueridor (1208-1276), segons el que nosaltres sabem, actualment encara està per fer (*). Fer-la suposaria recórrer un nombre impressionant de museus i també d'espais polítics, de Montpeller a Múrcia, passant per Mallorca, sense comptar les biblioteques d'arreu del món (per exemple Los Angeles o Londres). Suposaria també efectuar un treball força pesat de contextualització històrica, des del s. XIII fins als nostres dies.
Un treball així no ens pertoca pas. Obligats com estàvem a buscar aquestes imatges per documentar els dos llibres que hem dedicat a Jaume I (**), simplement proposem al gran públic una galeria de retrats, i tracem les pistes que suggereixen interpretacions o problemàtiques. Aquest mòdul es presentarà, doncs, sota dos aspectes complementaris :
- el present fitxer efectuarà breus síntesis, seguint una trama globalment cronològica.
-
les vinyetes que l'il·lustren donaran accés, previ clicar sobre cadascuna d'elles, a petites fitxes de comentari i, de vegades, a enllaços amb d'altres documents.
Es pot conèixer l'aparença física del rei en Jaume?
Abans de res, ens podríem demanar si algunes d'aquestes imatges poden constituir documents autèntics que ens poguessin informar de manera concreta sobre l'aparença física del personatge. Un text de Bernat Desclot (A) sembla constituir un punt de comparació pertinent sobre això; posa de relleu la gran alçada del rei i una constitució física avantatjada, de tipologia nòrdica (ros, amb els ulls clars). No obstant, tot, en aquesta descripció aparentment fidel, també pot ser interpretat sota una perspectiva simbòlica, com signe d'elevació divina. Així cal ser extremament prudent quan es tracta d'analitzar l'aparent realisme de certs documents medievals.
Una primera sèrie d'imatges estrictament contemporànies del rei poden permetre centrar el problema: un segell que data de la seva jovenesa (1229) (1), una moneda de billó (2) la numismàtica de la qual no permet pas precisar la data dins del regnat, un panell de fusta de Montpeller datat precisament el 1262 (3). Aquestes tres imatges presenten unes característiques físiques comunes: el personatge és imberbe i porta els cabells de mitja mida amb bucle a l'alçada del coll, en el panell de Montpeller es veuen rossos. Aquest pentinat no és gaire original: el retrobem en nombrosos documents del segle XIII, particularment a França en els segells de sant Lluís.
El caràcter imberbe del personatge pot agafar una mica a repèl els qui tinguin una imatge mental de Jaume influïda per la barba omnipresent que es troba en representacions posteriors:
- L'absència de barba en objectes tan simbòlics com els segells i les monedes podrien representar la joventut, però fins i tot sobre les emissions del final del segle, Jaume i els seus successors continuen afaitats. Finalment, doncs, no podem pas demanar a la numismàtica o a la sigil·lografia una informació prou fiable sobre aquest punt.
- Potser és més significatiu el personatge de cinquanta-quatre anys que figura en el panell de Montpeller, també imberbe,malgrat l'edat avançada, per l'època. Aleshores, si considerem que en un context laic i festiu, el pintor no tenia cap motiu per ajustar-se a una simbologia particular, i que tenia prou ocasió i lleure d'observar el reial model durant la seva llarga estada a la ciutat, i que aquesta pintura és probablement el testimoni més realista que posseïm del rei Jaume, hem d'acabar admetent que el rei es feia afaitar, seguint bonament la moda del seu temps... com sant Lluís o Alfons X de Castella.
La imatge següent (4) mostra, en canvi, com un miniaturista de 1280, el qual probablement no havia pas vist en viu el rei Jaume, pot representar-lo, a l'edat de cinquanta-vuit anys (quatre anys després de la imatge 3) com un vell, cabellblanc i barbut. La distància temporal i unes intencions simbòliques diverses impedeixen, doncs, buscar en les representacions pòstumes un semblant mimetisme. L'estàtua jacent de Poblet (5) confirma el problema. Finalment només la fotografia de la mòmia del cap reial (6) pot constituir un testimoni autèntic i donar-nos un detall físic afegit, una cicatriu explicada per una anècdota al Llibre dels Fets; però l'estat d'aquest cap no permet pas de donar una resposta satisfactòria als problemes de "pèl" suggerits més amunt...
La iconografia del segle XIII al XV: la simbologia del poder reial
Per avançar una mica més en la qüestió, s'ha de començar per recordar que, exceptuant aquesta darrera fotografia, que constitueix un document, totes les altres obres tenen un autor, artista o artesà, amb comanda o sense, però en tots els casos se serveixen de la imatge com d'un vector de comunicació dirigit a un públic ampli o restringit. Aquesta imatge s'integra, doncs, en un projecte didàctic, potser ideològic: cal preguntar, aleshores, qui l'ha produïda, per a qui i amb quina intenció.
- El poder polític, jurídic i judicial de la reialesa
Les primeres imatges produïdes mentre vivia Jaume són les dels segells (1) i de la moneda (2). Són doncs, directament controlades pel poder reial, i assenyalen la seva intenció de regir tots els espais de la vida política, en particular els de la llei, de la justícia, dels intercanvis econòmics i de la fiscalitat. Els signes que anuncien la superioritat del rei sobre els altres poders feudals, eclesiàstics i municipals que podrien contestar aquesta preeminència són tradicionalment la corona, l'espasa o el ceptre, i el tron o el dosser que l'isolen del comú dels mortals i el destaquen.
Als segles XIV i XV, el llibre i les seves miniatures, malgrat constitueixin objectes de gran luxe reservats a una petita elit, confirmen aquesta intenció de posar en escena el poder reial per atorgar una idea incontestable del regnat de Jaume I, i més encara durant el de Pere IV el Cerimoniós, al segle següent.
Recull jurídic de Vidal Mayor (7) o « autobiografia » del Llibre dels Fets (8) manifesten aquest programa ideològic. En resposta, el Consell de Cent de Barcelona reunia tots els privilegis atorgats a la ciutat, en un còdex de luxe equivalent, el Llibre verd (9), que representa el rei Jaume I en una assemblea de pau i treva, envoltat dels representants de les corts, els quals constitueixen un contrapoder que cal tenir en compte, en particular en el pla econòmic.
- El poder militar
En un context feudal propici a les rivalitats entre grans barons, el rei disposa també de la guerra per canalitzar l'ardor dels seus vassalls, sobretot en un temps de reconquesta sobre els musulmans que augura un botí, esclaves i noves terres per repartir.
Els segells reials de tipus eqüestre, extremament freqüents (10), recorren als símbols constants de l'estendard, el cavall cobert i l'escut amb les armes catalans i aragoneses. Senyal de l'èxit d'aquestes empreses guerreres i del favorable acolliment que van rebre per part dels interessats, uns frescos celebren les conquestes de Mallorca (11) i de València (12), en uns espais que, aquest cop, no pertanyen pas al rei sinó a grans famílies o a ordes religioses militars. La celebració de la glòria reial comença a ser destacada per mitjans propers al poder, i que tenen interès a estar bé amb la cort. És el començament, tot just, d'un procés de mitificació.
- L'elecció divina
De tota manera, la monarquia catalanoaragonesa, que no disposa pas de l'equivalent d'una coronació a Reims, no perd ocasió de suggerir una relació privilegiada amb Déu, que és qui funda el seu poder temporal; ho fa a través de la representació plàstica de la croada contra els infidels (22), però també, simplement, mitjançant la posta en escena de la pregària reial (13), o la proximitat del rei i la Verge (14 i 15), dos segles després del regnat de Jaume. Aleshores els artistes confonen el fill de Maria de Montpeller amb el conjunt de la dinastia que el va succeir, la qual cosa provoca, ara ho veurem, seriosos problemes d'identificació.
Les pintures i els gravats del segle XIV al XVI: l'exaltació de la dinastia catalanoaragonesa
- Les representacions gràfiques del llinatge
 (16) |  (17) |
Efectivament, l'explotació de la glòria del Conqueridor amb finalitats ideològiques pren relleu ràpidament en successors de la categoria de Pere IV el Cerimoniós i fins als Reis Catòlics. La iconografia de Jaume s'enriqueix, aleshores, amb dos nous motius que s'afegeixen als precedents:
- el del rotlle que de pare a fill desplega un fil ininterromput d'ençà de Guifré el Pilós, primer comte de Barcelona, fins al darrer del llinatge directe, Martí l'Humà (16)
- i el de l'arbre genealògic que, a diferència del rotlle,detalla tots els infants, rei darrere rei (17).
- El símbol de la dinastia: el drac alat, o el ratpenat
Un tercer motiu acaba de confondre els individus del llinatge en una representació més globalitzant. En efecte, és al segle XIV, sota el regnat de Pere IV el Cerimoniós, que apareix en la iconografia catalanoaragonesa un símbol destinat a tenir una gran fortuna: el del drac alat, o ratpenat. Es tracta, en l'origen, d'un motiu característic d'una cimera ornamental per sobrepujar l'elm (18), i s'hi representa el llinatge dels reis d'Aragó. És evidentment anacrònic respecte a Jaume el Conqueridor.
No obstant, potser perquè el motiu del drac està íntimament lligat a sant Jordi, patró de Catalunya, és aquest qui progressivament s'imposa, al costat de l'heràldica tradicional de les quatre barres vermelles, com un dels signes més visibles de la dinastia aragonesa, íntimament associat a Jaume, però també recuperat en les armes de les ciutats més lligades al Conqueridor, en el primer rengle de les quals hi ha València. Es troba, en particular, en la xilografia de l'Aureum Opus (19) del 1515 i a la portada de la primera edició de la Crònica de Ramon Muntaner(20).
- Qui és qui?
Un procés tal d'amalgama, té com a funció evident fer ressaltar la glòria del fundador dels regnes de Mallorca i de València sobre els seus successors. Però, l'ambigüitat que en resulta pot sumir en la perplexitat els investigadors que intenten determinar, en una obra dels segles XIV o XV, qui és, efectivament, el rei representat.
El dubte pot sorgir, per exemple, des de diversos indicadors diferents:
- Una diferència d'edat manifesta entre el text i la imatge (21)
- L'existència d'obres posteriors que reprodueixen el mateix model iconogràfic, però que s'associen a reis diferents (22)
- L'existència d'una sèrie de retrats de reis diferents, però no explícitament identificats (23)
Totes aquestes representacions medievals entren, en tot cas, en el mateix esquema ideològic: es tracta, per a la reialesa que intenta sortir poc a poc del model feudal, d'utilitzar conscientment la força suggestiva de la imatge per fer admetre, en detriment dels contrapoders, l'evidència de la seva antigor, de la seva legitimitat i de la seva total preeminència. Però només poc a poc el model monàrquic aconsegueix imposar-se dins de la península Ibèrica, i ho fa, com a França, al final d'un procés molt laboriós que arriba a terme amb l'aliança de les corones d'Aragó i de Castella sota els Reis Catòlics, i després amb Carles Cinquè, al començament del segle XVI.
Un bon catòlic allistat a la Contra-reforma (dels segles XVI al XVIII)
El rei en Jaume, després d'haver acabat de retre bons i lleials serveis a una monarquia centralitzadora i en procés d'instal·lació, continua, no obstant, fent servei, i és requerit per l'Església en una croada d'un gènere nou, no pas contra els musulmans, aquesta vegada serà contra el monstre de la Reforma i del cisma de la cristiandat.
És evidentment el moment de recordar, en els quadres religiosos o en els retaules de les capelles, alguns dels trets que en el seu temps han manifestat la seva intensa fe religiosa: evidentment la Reconquesta (26), però també l'assiduïtat amb els sants (24,25,26) i la seva participació en la fundació d'ordes religioses (25), d'esglésies i de monestirs. La Contra-reforma en vol fer un campió, demostrant que era un bon catòlic avant la lettre. És el moment, fins i tot, de demanar, per part d'un dels seus descendents, la canonització, sota l'afirmació de suposats miracles; la temptativa, però, lògicament no prospera; l'Església guarda record de les seves reiterades ximpleries sentimentals i de les excomunicacions que acaben fent una mica de nosa en aquest quadre edificant...
La Renaixença i la volada del mite (segles XIX i XX)
Conclosos els combats de l'Edat Mitjana i del Barroc, podríem creure que el rei Jaume finalment gaudirà d'una jubilació ben merescuda... Però dues revolucions de primer ordre, al segle XIX, el van dur a reprendre, més que mai, el servei: la revolució política que, en veure els pobles revenjar-se dels sistemes centralistes, va multiplicar els espais de decisió, i una revolució tecnològica que en dos segles ha posat a l'abast de tothom mitjans que abans eren reservats a l'elit. Quin lloc ha tingut a bo de prendre el nostre rei medieval en aquest vendaval de modernitat?
- Litografies
A finals del segle XV, la invenció de la impremta havia ampliat considerablement els cercles de lectors, i havia posat a disposició de molts erudits els primers treballs d'historiografia hispànica. Però el segle XIX accentua àmpliament aquesta difusió, gràcies, en particular, a la fabricació d'un paper molt menys car i, aquesta vegada, tant com al text, deixant un lloc preferent a la imatge, ja que nous processos de reprografia donaven als dibuixants i als litògrafs un espai que les antigues xilografies no els havien permès d'ocupar plenament.
Apareix, aleshores, una quantitat d'historiografia considerable d'orientacions polítiques oposades: Història de Catalunya i Aragó (27), Història de València (28), Història d'Espanya (29), totes, il·lustrades en blanc i negre o, fins i tot, en color, són representacions del rei Jaume conquerint, sovint emfàtic, sovint envoltat d'una nació catalana que fa la seva aparició en el terreny de les ideologies i que ell encarna amb les seves armes emblemàtiques: l'escut amb les quatre barres vermelles. Hom s'adona, però, que d'ara en davant, s'enfila per les pàgines amb l'aspecte prewagnerià que li dona la inevitable cimera del drac alat: un estereotip medieval que ha estat reactivat. Aquesta vegada, la cimera és indubtablement la de Jaume, el nou heroi d'una glòria catalana que salpa vers la conquesta de Mallorca, - o el campió d'una consciència nacional espanyola que ell és l'encarregat d'afermar.
- Grans composicions èpiques
El llibre, però, no és l'únic mitjà encarregat de promoure aquesta imatge, no només del Conqueridor, sinó també del fundador dels reialmes de Mallorca i de València; és a dir, un llunyà creador de les autonomies actuals espanyoles. Les vicissituds polítiques fan sortir les representacions dels palaus reials i de les esglésies, i, d'ara endavant, en Corts, Ajuntaments, Consells i altres Parlaments serà on retronarà la seva gran alçada.
Els quadres es tornen, aleshores, monumentals (30), i els vitralls aconsegueixen un entorn remarcable en els espais neogòtics (31). Aquest sobre dimensió, d'altra banda, no es limita pas al segle XIX, un pintor com Krekovic (32) ha sabut recuperar un esperit èpic semblant.
- Estàtues commemoratives
També els espais públics han contribuït a popularitzar la imatge del guerrer i del legislador. En vistes a reestructuracions radicals de l'urbanisme (destrucció d'antigues muralles, obertura de places i amples avingudes), les instàncies de decisions municipals encarreguen a artistes de monuments un nombre considerable d'estàtues commemoratives.
Al segle XIX i al principi del segle XX, són més aviat les estàtues eqüestres les qui aconsegueixen el favor de València (33) i de Mallorca (34). Però és remarcable constatar que es continuen erigint obres de factura molt contemporània, la darrera, pel que fa a la data, és la de Lattes a l'Hérault (35).
- Còmics i llibres per a nens
És, finalment, en l'espai de la literatura il·lustrada per al públic infantil i adolescent on, potser, es manifesta avui en dia, la més gran inventiva, acompanyada d'una remarcable seriositat. En efecte, és sorprenent constatar que les obres millors, que semblarien pur entreteniment, demostren, no obstant, un profund esforç didàctic per fer conèixer a les joves generacions una història local (36), una literatura (37), una memòria col·lectiva (38). Els textos són de gran qualitat, ben documentats, i les il·lustracions s'hi combinen amb una meravellosa frescor, amb humor i rigor pel que fa la documentació iconogràfica prèvia. Es tracta evidentment per part dels autors i els artistes d'utilitzar totes les formes possibles d'edició, totes les edats indistintament i, a l'últim, seduir el públic i sensibilitzar-lo respecte d'una cultura generalment menyspreada.
Quedaria per estudiar les variacions de la iconografia del rei Jaume en els nous espais audiovisuals dels dibuixos animats i de les ficcions televisives (esperant els jocs de vídeo?). Però això ens duria per altres camins: en tenim prou, de moment, fullejant la multiplicitat d'imatges fixes que ens ha deixat la història, i esperant que la celebració del vuitè centenari de l'aniversari de la naixença del rei en Jaume (1208-2008) doni un nou impuls a nous talents.
© Agnès Vinas pour tous les textes de ce module et pour certaines des images.
Un grand merci à Angels Gardella pour la traduction en catalan.
Cf les fiches particulières de chaque document pour tous renseignements complémentaires.
Mise en ligne le 3 juillet 2008.
Bibliographie
- (*) Un bon point de départ est constitué par l'article de Miguel Bennàsar Alomar et alii, « Arte y comunicación desde la iconografía de Jaime I », in Estudis Baleàrics, n° 6 (1982) pp.225-255
L'Institut d'Estudis Catalans annonce à Palma pour les 13-15 octobre 2008 une conférence de Marta Serrano Coll (Universitat Rovira i Virgili, Extensió Universitària) sur la question.
- (**) L'internaute trouvera la totalité de ces images dans les ouvrages suivants :
